L'ENTREVISTA DE LA SETMANA

Entrevista a l'Anna Roure

Nom: Anna

Numero i color preferit: 14 i el ROSA!

Peli i sèrie preferida: Peli preferida Memorias de una Geisha, i sèrie no sabria si triar Castle o Gossip Girl ;)

Cantant i cançó preferida: No en tinc cap de preferit, cada moment té la seva cançó

Un lloc on t’agradaria anar: A tot arreu! Però si nomes puc triar un lloc i tenint en compte que estem a l’hivern, al Canadà, a esquiar a whistler!

Esportista de referència? Sobretot de mes jove el meu esportista de referencia era Herman Mayer, esquiador de l’equip Austríac, imbatible a la copa del món, que inclús després de tenir un accident de trànsit en el que deien que no podria tornar caminar, no nomes va tornar a caminar sinó que va tornar a la competició de l’esqui i va tornar a guanyar!! Era imparable! Avui ja retirat.

Lema de vida (alguna frase que t’agradi):

Hi ha una frase que podem trobar a la bíblia (Mateu 10,17) que diu així: Sigueu astuts com les serps i innocents com coloms. Ho intento aplicar sempre que puc, i ho entenc amb un to col·loquial com a sigueu bons però no “tontos”.

Quin esport faries si no fessis hockey?

M’encanta muntar a cavall, penso que es un esport que esta entremig de l’esport individual i l’esport en equip, en realitat amb el cavall formem un equip!

Segurament faria equitació.

Un valor que consideris indispensable? Crec que no hi ha un sol valor indispensable, però crec que el respecte, l’esforç i la perseverància són molt importants.

Alguna mania abans dels partits? No tinc manies abans dels partits, crec que es una sort.

Amb quines companyes de l'equip t’entens millor jugant a hockey?

La veritat es que amb qui millor t’entens es amb qui mes relació/interacció tens dins el camp, per tant les que tens mes a prop. Fins aquesta temporada sempre havia jugat de davantera i la Xiki de interior dret, amb ella m’entenc molt be, aquesta primera volta la he trobat molt a faltar, però també es cert que amb aquelles que estan a prop m’hi acostumo a entendre bé, m’agrada parlar amb les companyes per arribar a alguns “pactes” per quan estem jugant, trobo es que el que te mes gracia de jugar en equip, i de formar part d’un equip, aquests mini acords que sabem nomes nosaltres!

Anna, vens de fer dos esports a alt nivell, has estat al CAR de Sant Cugat i has tastat el que és l’èxit personal. Per què vas venir a l’Iluro, i sobretot, per què et va enganxar aquest esport?

Quan vaig plegar de l’esquí alpí vaig començar a fer ciclisme, m’agradava molt i ho feia be, però val a dir que no hi havia cap mes noia que jo a l’equip on entrenava, i a les competicions de BTT que feia quedava sempre primera passes el que passes perquè també era la única de la meva categoria!! El ciclisme es un esport molt dur, i em varen començar a fer mal els genolls, va ser en una d’aquestes aturades per a recuperar-me que la Clara Beltran una molt bona amiga em va dir que s’havia apuntat a hockey herba, que eren moltes noies, que s’ho passaven be, que perquè no hi anava un dia, que ho podia provar sense problema. Aquell mateix any en Marc Coll havia vingut a l’Institut a fer unes classes, jo m’ho havia passat be, però no tenia temps per a res mes així que no va ser fins que la Clara m’ho va dir que no ho vaig provar, la veritat es que m’ho vaig passar molt be, el hockey si una cosa té es que enganxa, i em va enganxar tant que fins ara!

Estaves acostumada a la competició individual, a assumir responsabilitats i a assolir èxits per tu mateixa. Com ha sigut per a tu  compartir tot això en un esport d’equip com l’és el hockey?

Buff... al principi de tot com que no en sabia gens no hi pensava en l’èxit la veritat, pensava en divertir-me fent esport, però a la que totes varem anar millorant... em va costar una mica mes... costa veure que tu intentes fer tot el possible per anar a un entreno, que tu tens ganes de mes i que formes part d’un equip on n’hi ha que no tenen les mateixes ganes o que no estan disposades al mateix.

En un esport individual depens de tu, del que tu estàs disposat a donar  o a deixar per a millorar, en un esport d’equip per molt que tu milloris, si no millora l’equip, el grup, no es suficient per a guanyar.

Ara bé també he de dir que quan a un esport d’equip trobes un grup que té els mateixos objectius que tu, i que esta disposat al mateix que tu per a poder tirar endavant, la recompensa es molt mes gran, guanyar en equip no te res a veure en guanyar individual, la satisfacció es molt mes gran!

Llavors...què prefereixes? Un esport d’equip o un esport individual?

M’encanta compaginar l’individual amb el d’equip, i crec que fa a l’esportista molt mes complert i molt millor, si fa els dos tipus!

Quin ha sigut el teu moment més dur com a esquiadora?

Hi va haver moments durs com esquiadora, en posaré 2, un com a esportista i un com a persona.

Com esportista el moment mes dur va ser quan era infantil II de Segon any, vivia a la molina amb el pla de tecnificació de la federació catalana d’esports d’hivern. Des de la RFEDI van seleccionar-me per a anar a fer unes proves per a entrar-hi, des de la catalana van decidir que no hi podia anar, que no era prou madura com a esquiadora per a poder formar part de la “Espanyola”, es molt dur per a un esportista treballar per un objectiu i que quan estàs apunt per arribar-hi  algú, per algun tipus d’interès que desconeixes et digui que no hi pots arribar... Aquell any vaig ser campiona d’Espanya.

Bé dir també que amb el temps acabes entenent les coses.

Com a persona, el moment mes dur va ser quan érem a Vaqueira a punt de fer una competició de la lliga espanyola i ens varen dir que una de les nostres amigues havia mort amb 15 anys en un accident de trànsit, va ser molt dur, evidentment no em vaig poder treure del cap en tota la baixada a la meva amiga, el desastre de la cursa va ser el de menys... Perdre a l’Adriana terrible.

I el millor moment?

El millor moment va ser la mateixa temporada, infantil II de Segon any, això son 15 anys, a la cursa que ens classificava per anar a la “Borrufa” que venia a ser una prova mundial Infantil, havia cursa el dissabte i diumenge, dissabte era SL que era el que millor feia, però es va anular, així que nomes quedava diumenge per a classificar-se, jo amb els punts que tenia nomes ho podia aconseguir si quedava primera, cosa que era moooolt difícil, havia de guanyar entre altres a l’Andrea Jardí (Ara una crack que esta corrent copes d’europa, del mon i olimpíades) i ella corria a casa!

El meu entrenador em va agafar i em va dir : “Anna no has de fer res diferent, nomes sigues tu, passa’t-ho genial baixant, disfruta de la baixada i guanyaràs”. Ell tot convençut va trucar a la seva novia abans de la baixada i li va dir “ Cristina obra una ampolla de cava que avui l’Anna guanya”!! I vaig guanyar!!

Dir que el XUXA ha sigut el millor entrenador que he tingut mai!

Defineix-te com a esportista:

Constant, autoexigent ( a vegades massa), treballadora i sacrificada.

A més de jugadora, t’estàs fent un nom com a àrbitre. Què en penses sobre l’arbitratge a la segona divisió femenina?

Bueno... tant com un nom...

A vegades ser àrbitre és dur, no tothom vol fer-ho. Com afrontes els problemes que sorgeixen en categories difícils de pitar?

Ser arbitre SEMPRE es dur, ets el dolent del partit, hi ha dos equips, amb les seves aficions que el animen, en canvi a tu tothom et critica.

Jo m’intento esforçar al màxim en cada partit, sigui de la categoria que sigui,  fins i tot pitar benjamins pot ser un partit difícil, doncs si no son els jugadors son els pares que el compliquen el partit.

Crec que quan els jugadors veuen que els respectes, que t’ho prens en serio, que no únicament estas allà per a passar l’estonai cobrar al final del partit, t’ho agraeixen i el partit té pocs problemes.

Si hi ha problemes intento dialogar, no sóc molt “tarjetera” crec que al hockey tenim la sort que la gent es bastant educada i respectuosa, esta clar que en el moment del partit hi ha qui s’accelera o s’esclafa mes que d’altres, però en fred tothom es bona gent amb qui no hi ha problemes.

Anna, sempre has sigut davantera i ets una jugadora amb bones característiques per ser-ho, però potser la teva qualitat en algunes tècniques com el "flic" han fet que juguessis uns minuts com a lateral dret en els últims partit. Com ha sigut aquesta experiència per a tu?

Bé, la veritat es que a mi el que m’agrada es jugar… i jugo per l’equip així que no tinc problema de jugar a on l’entrenador pensi que es el millor per l’equip…és mes és divertit i tot jugar en posicions noves, aprens recursos nous, jugades noves. Ara, si em deixen triar EVIDENTMENT el que m’agrada es jugar a davant, córrer per a pressionar la bola, que la de darrera meu pugui recuperar una bola perquè hem fet be la pressió i la passi endavant i fer GOOOOOOLS!!! Aixo es el que em surt de dins, però de lateral, interior… també m’ho passo bé! Mentre jugui, cap problema J

Fins a on t’agradaria arribar, quin és el teu somni?

Com a esportista individual no en tinc cap de somni, ara m’agraderia molt poder jugar a primera i fer-ho amb el que ha sigut sempre el meu equip, l’ILURO!!

Quina és la gran virtut del teu equip?

Que no hem tingut res fàcil i que hem hagut de fer molta pinya per a tirar endavant, érem un grup de noies, que han passat a ser un grup d’esportistes, hem hagut de treballar molt i molt dur per a ser on som ara, hi ha hagut moments en que no guanyàvem ni un partit i mai vàrem parar de mirar endavant! Això son uns pilars molt forts que hem forjat entre totes i que fan que en els moments mes difícils seguim endavant. 

No tornarem a preguntar quin és el lema de l’equip, sabem que és “sola arribaré més ràpid, però juntes arribarem més lluny”, per què creus que l’equip a escollit aquest lema?

Crec que aquest es un lema que aquest any hem escollit, i hem decidit transmetre’l, pero que ha sigut des dels inicis d’aquest equip l’essencia d’aquest, com ja he dit sempre he manat juntes, i una sola no arribarà enlloc, ho hem de fer totes juntes com venim fent fins ara!!

Què esperes d’aquesta temporada?,

De la temporada pasada hi ha hagut molts canvis, crec que aquesta es una temporada d’adaptació, sobretot per part de les jugadores mes joves de l’equip s’han d’daptar a la nova categoría, a la manera de ser i de fer de l’equip, sentir-se part d’ell al 100% per a l’any vinent poder PUJAR A PRIMERA!!

Anima a la teva afició:

Els ànims de l’afició no ens faran guanyar, però sí que ens ajudaran i molt, en aquells moments en que ja no pots mes, quan sents algun amic/conegut/soci que crida vinga iluro, endavant… dones aquell plus que si ell no hi fos no donaries!!

Així que siguent un punt tant important nosaltres, espero que tots aquells que llegiu aquesta entrevista us animeu a venir a veure al nostre equip i ajudar-nos a assolir els nostres objectius, les nostres victòies i somnis, seran victòries i somnis de tots!!

Visca l’Iluro, Visca el Sènior Femení.